-
2
Subscribers -
9.98€
monthly -
341.35€
total
CAPÍTOL 33 – LITGO L’ERMITÀ
En Junma havia escrit al senyor, i havia enviat al Gemle com emissari al castell, per a buscar l'aprovació del que pretenia. Per la meva part, vaig seguir fent vida diguem-ne normal, perquè se'm feia estrany no comptar amb la instrucció del llibre, el "Harumu Nukit" i el Nassur.
Mentre els dies passaven, continuava els meus entrenaments amb armes i les meditacions sobre els conceptes espirituals que el llibre m'havia transmès. Havia de mantenir-me alerta. Un dia vaig voler baixar de nou al cercle de pedres, per si la meva memòria onírica s'activava.
Just quan estava arribant, vaig sentir un murmuri que venia del cercle. Em vaig ajupir per amagar la meva presència. La veu era de la Meneqart, venia del centre del cercle. Mentre mantenia els braços en creu, recitava versos en una mena de variant arcana de l'idioma del llibre.
Mentre ho feia, les pedres semblaven cobrir-se d'una fina boirina que s'estenia breument per terra. Podia entendre algunes paraules, i vaig distingir els noms de Tibiq i Nassur, i d'altres que no identificava. També vaig entendre les paraules "prohibir", "tancar" i "masmorra".
Jo sí que em vaig quedar de pedra quan d'entre aquella boirina van aparèixer tres llops. S'acostaven en actitud submisa cap a la Meneqart. Vet aquí els meus "amics" llops que em van atacar, als que vaig fer fugir de casa l'Egreris i amb els que havia somiat que em devoraven.
La Meneqart va abaixar els braços i els llops van començar a llepar-li les mans. Un mal gest em va fer petar un branquilló. Suficient per alertar els tres animals que jo era allà. Com si fossin un, van mirar cap on era jo i van esperar un senyal. La Meneqart ni es va girar.
Fa fer un suau gir amb el dit, i els tres llops van sortir corrents cap a mi amb una intenció que ja havia conegut abans. Tot i que no anava armat els podia haver fet recular fàcilment amb l'Esclepta. Ara bé, em vaig voler mostrar més vulnerable a la Meneqart, deliberadament.
Vaig sortir corrents com si tingués por d'aquells animals o fins i tot de la Meneqart. Els vaig defugir entre els arbres fins a estar fora de la vista de la bruixa. Un cop prou lluny, els vaig encarar mentre invocava l'Esclepta. Tot es va començar a alentir enormement davant meu.
El primer va saltar contra mi i el vaig esquivar sense problema. El segon anava a mossegar-me el braç, però vaig ser capaç, tan lentament com anava tot, de colpejar-li el morro i apartar-lo de mi. El tercer, que m'atacava a la cama, va rebre una puntada mentre em regirava.
Cap dels tres havia aconseguit res, dos havien rebut i ara em tocava a mi pegar. Vaig prendre dos rocs de terra, vaig obrir els braços en posició d'atac i vaig encarar el que havia saltat. M'ensenyava les dents, i jo a ell també. I els rocs. Vaig fer un crit de guerra.
Vaig carregar contra ell i, sorpresa, va fugir esperitat i, amb ell, els altres dos. Amb tot el que sabia, no em feia por morir. I si no em feia por morir, quina por em farien aquests animals? Mentre s'allunyaven vaig notar que un anava ferit d'una pota i hi havia sang a terra.
Vaig deixar anar els rocs i vaig tornar cap al poble. A l'entrada hi eren el Junma i el Jiris. En Junma em va cridar:
- "Ofiq! Ja ha tornat en Gemle. Et sembla bé que ens vegem a la tarda? Tenim notícies."
- "És clar que sí. Després de dinar?"
- "Una mica més tard, al capvespre."
El temps va córrer i de seguida va arribar la part més airosa del dia. Allí érem de nou el consell de la vila. En Junma va prendre la paraula:
- "Com sabeu vaig enviar en Gemle al castell per informar el senyor de què havíem decidit i demanar-ne l'aprovació, cosa que ha fet. La resposta del senyor ha estat que sí. Per tant, donarem la benvinguda a un nou membre del consell: L'Amagur. Vista la resposta, m'he pres la llibertat de fer-lo venir."
Es va aixecar i va obrir la porta de l'habitació interior, la mateixa on havia vist el cos mort d'en Tibiq. Va obrir la porta i va convidar a passar l'Amagur, que esperava allí.
- "Benvingut, Amagur." Va dir. I tots vam aplaudir. Ell, quan ningú no el veia, em va dedicar un somriure burleta. La reunió va concloure i vam sortir cadascú cap a casa seva.
L'Amagur, més lent, anava coix.
Just acabava de posar-se el Sol i feia una nit agradable i amb una lluna que ho il·luminava tot. Alguna cosa m'empenyia a baixar de nou al cercle de pedres. Tenia curiositat per saber què hi feia allí la Meneqart. Tot baixant pel camí, la imatge de l'Amagur coix se'm repetia.
Caminava pel mateix viarany on aquell matí havia enfrontat els llops, i de sobte hi vaig caure. L'Amagur coixejava de la mateixa cama que el llop que havia deixat ferit. No podia ser! Era una bogeria! Bé, una més de les bogeries que havia viscut des que vaig arribar al poble.
El que estava clar és que no podia explicar-ho a ningú, o em prendrien per boig i em farien fora del consell. Una vegada més, hauria de portar jo sol la càrrega. Vaig arribar al cercle de pedres i no hi havia ningú. Volia inspeccionar sobretot el bloc del centre i les pedres.
No semblava haver-hi res especial. Tampoc cap rastre de la boirina ni petjades dels llops. Era com si no hagués passat res del que havia viscut tan sols feina unes hores. Vaig respirar fondo i vaig acostar-me a la pedra que encara guardava un petit vestigi del nom de Nassur.
Suposo que, tot i la fortalesa que havia adquirit, en el meu ésser més interior encara sentia la decepció de no saber ben bé cap on tirar, o de si realment m'havia tornat boig. La incertesa pot ser un corc molt perillós per a la nostra ànima. Vaig posar la mà sobre la pedra.
I vaig notar escalfor a la pedra. De sobte, dins la pedra vaig veure una mà que encaixava amb la meva, i cap a dins es va anar formant com la imatge d'un mirall! Però no era jo. Era en Nassur. No em podia parlar. Sols em mirava. Vaig recordar les paraules de la Meneqart.
"Prohibir", "tancar", "masmorra". Allà era en Nassur, tancat a la pedra. Vaig posar l'altra mà, i ell va acompanyar el gest posant la seva. Tenia prohibit parlar-me. No m'ho va dir, però jo ho sentia. Igual que vaig sentir els seus mots al meu cor: "No tinguis por. Estem amb tu."
De cop, es va produir com un llampec entre nosaltres que em va llençar enrere i em va fer caure d'esquena. Estava mig estabornit, però em vaig aixecar de pressa i vaig buscar la pedra que en els meus somnis duia el nom d'en Tibiq. Vaig posar una mà. Les dues. I no va passar res.
Vaig sentir una veu, al meu darrere, d'algú que no coneixia:
- "És fascinant." Deia.
Em vaig girar i allí hi havia un home, espigat, una mica més gran que en Tibiq, però més jove que en Joshe. Vestit completament amb una mena de túnica cenyida, color negre, en un estat impecable.
Aquell home de cabells i barba curts i arreglats era assegut a una de les pedres que havien caigut pel pes del pas dels dies. Contemplava l'escena com qui mirava un teatret de putxinel·lis. Amb cara astorada, li vaig preguntar:
- "Qui... qui ets tu? Quant fa que ets aquí?"
Es va posar dempeus, es va espolsar la túnica, diria que fins i tot es va quadrar, i amb unes passes llargues i decidides se'm va plantar al davant i em va allargar la mà:
- "El meu nom és Litgo, l'ermità." Jo encara no sortia de l'estat de sorpresa. - "I vós sou...?"
- "O... Ofiq, em dic Ofiq." Vaig mig respondre.
- "Ah, el noi d'en Tibiq. L'afillat , vaja."
Em va respondre amb un posat elegantment marcial. Va prosseguir:
- "Per això... vós volíeu... clar, s'entén. És fascinant."
- "Què és fascinant?"
Es va dur les mans al darrere.
- "Les pedres, senyor Ofiq, les pedres."
Va començar a caminar al voltant, sempre amb les mans creuades a l'esquena. I va continuar:
- "Fa segles que són aquí i encara guarden els seus secrets. He de reconèixer que això d'avui ha estat excepcional. No sols això seu, és clar."
- "Què vol dir? Han passat més coses, avui?"
Potser podria estirar-li una mica la llengua.
- "Senyor Ofiq, no em prengui per babau. Vós éreu aquí també. Bé que ho heu vist."
Qui era aquest home? I si era un altre invent de la Meneqart? Sols podria saber-ho si preguntava.
- "Què heu vist vós? Perquè jo no he entès res."
Jo sí que em vaig fer el babau. Això no va arribar a contrariar en Litgo, que va mig somriure:
- "No us feu el ximple amb mi, senyor Ofiq, no us cal. En Tibiq no hauria posat la seva 'herència' en mans d'un beneit."
Va mirar-me de front i va seguir:
- "Mireu, segurament vós estareu al cas de tot el que passa a la vila. Però heu d'entendre que jo estic al cas de tot el que passa al bosc. I cregui'm, passen moltes més coses al bosc que a la vila. Sempre ho dèiem el malaguanyat Numar i jo."
- "També el coneixíeu?" Reconec que m'havia sorprès.
- "I tant que el coneixia. De fa molts anys! De fet em vaig fer ermità per ell. Però aixó és una altra història. Ha estat un plaer conèixer-lo, senyor Ofiq."
Va fer mitja reverència i va dirigir-se cap a la sortida del cercle.
Es va aturar, i mig girant-se em va dir:
- "Per cert, ara que torna a casa, compte amb els llops. Les nits que hi ha llunes així, es trastoquen. Bona nit, senyor Ofiq. Vingui'm a veure algun dia. Li diran que visc a la casa de l'ermità però, en realitat, el bosc és casa meva."
Amb aquesta estranya salutació s'acomiadava. I sí, l'aniria a veure. Era un personatge peculiar. Però no em va generar cap mena de pertorbació en l'esperit. Sentir-lo parlar d'en Tibiq i en Numar consolava aquella part de mi que els enyorava. Caminava entre els udols dels llops.
Mentre els dies passaven, continuava els meus entrenaments amb armes i les meditacions sobre els conceptes espirituals que el llibre m'havia transmès. Havia de mantenir-me alerta. Un dia vaig voler baixar de nou al cercle de pedres, per si la meva memòria onírica s'activava.
Just quan estava arribant, vaig sentir un murmuri que venia del cercle. Em vaig ajupir per amagar la meva presència. La veu era de la Meneqart, venia del centre del cercle. Mentre mantenia els braços en creu, recitava versos en una mena de variant arcana de l'idioma del llibre.
Mentre ho feia, les pedres semblaven cobrir-se d'una fina boirina que s'estenia breument per terra. Podia entendre algunes paraules, i vaig distingir els noms de Tibiq i Nassur, i d'altres que no identificava. També vaig entendre les paraules "prohibir", "tancar" i "masmorra".
Jo sí que em vaig quedar de pedra quan d'entre aquella boirina van aparèixer tres llops. S'acostaven en actitud submisa cap a la Meneqart. Vet aquí els meus "amics" llops que em van atacar, als que vaig fer fugir de casa l'Egreris i amb els que havia somiat que em devoraven.
La Meneqart va abaixar els braços i els llops van començar a llepar-li les mans. Un mal gest em va fer petar un branquilló. Suficient per alertar els tres animals que jo era allà. Com si fossin un, van mirar cap on era jo i van esperar un senyal. La Meneqart ni es va girar.
Fa fer un suau gir amb el dit, i els tres llops van sortir corrents cap a mi amb una intenció que ja havia conegut abans. Tot i que no anava armat els podia haver fet recular fàcilment amb l'Esclepta. Ara bé, em vaig voler mostrar més vulnerable a la Meneqart, deliberadament.
Vaig sortir corrents com si tingués por d'aquells animals o fins i tot de la Meneqart. Els vaig defugir entre els arbres fins a estar fora de la vista de la bruixa. Un cop prou lluny, els vaig encarar mentre invocava l'Esclepta. Tot es va començar a alentir enormement davant meu.
El primer va saltar contra mi i el vaig esquivar sense problema. El segon anava a mossegar-me el braç, però vaig ser capaç, tan lentament com anava tot, de colpejar-li el morro i apartar-lo de mi. El tercer, que m'atacava a la cama, va rebre una puntada mentre em regirava.
Cap dels tres havia aconseguit res, dos havien rebut i ara em tocava a mi pegar. Vaig prendre dos rocs de terra, vaig obrir els braços en posició d'atac i vaig encarar el que havia saltat. M'ensenyava les dents, i jo a ell també. I els rocs. Vaig fer un crit de guerra.
Vaig carregar contra ell i, sorpresa, va fugir esperitat i, amb ell, els altres dos. Amb tot el que sabia, no em feia por morir. I si no em feia por morir, quina por em farien aquests animals? Mentre s'allunyaven vaig notar que un anava ferit d'una pota i hi havia sang a terra.
Vaig deixar anar els rocs i vaig tornar cap al poble. A l'entrada hi eren el Junma i el Jiris. En Junma em va cridar:
- "Ofiq! Ja ha tornat en Gemle. Et sembla bé que ens vegem a la tarda? Tenim notícies."
- "És clar que sí. Després de dinar?"
- "Una mica més tard, al capvespre."
El temps va córrer i de seguida va arribar la part més airosa del dia. Allí érem de nou el consell de la vila. En Junma va prendre la paraula:
- "Com sabeu vaig enviar en Gemle al castell per informar el senyor de què havíem decidit i demanar-ne l'aprovació, cosa que ha fet. La resposta del senyor ha estat que sí. Per tant, donarem la benvinguda a un nou membre del consell: L'Amagur. Vista la resposta, m'he pres la llibertat de fer-lo venir."
Es va aixecar i va obrir la porta de l'habitació interior, la mateixa on havia vist el cos mort d'en Tibiq. Va obrir la porta i va convidar a passar l'Amagur, que esperava allí.
- "Benvingut, Amagur." Va dir. I tots vam aplaudir. Ell, quan ningú no el veia, em va dedicar un somriure burleta. La reunió va concloure i vam sortir cadascú cap a casa seva.
L'Amagur, més lent, anava coix.
Just acabava de posar-se el Sol i feia una nit agradable i amb una lluna que ho il·luminava tot. Alguna cosa m'empenyia a baixar de nou al cercle de pedres. Tenia curiositat per saber què hi feia allí la Meneqart. Tot baixant pel camí, la imatge de l'Amagur coix se'm repetia.
Caminava pel mateix viarany on aquell matí havia enfrontat els llops, i de sobte hi vaig caure. L'Amagur coixejava de la mateixa cama que el llop que havia deixat ferit. No podia ser! Era una bogeria! Bé, una més de les bogeries que havia viscut des que vaig arribar al poble.
El que estava clar és que no podia explicar-ho a ningú, o em prendrien per boig i em farien fora del consell. Una vegada més, hauria de portar jo sol la càrrega. Vaig arribar al cercle de pedres i no hi havia ningú. Volia inspeccionar sobretot el bloc del centre i les pedres.
No semblava haver-hi res especial. Tampoc cap rastre de la boirina ni petjades dels llops. Era com si no hagués passat res del que havia viscut tan sols feina unes hores. Vaig respirar fondo i vaig acostar-me a la pedra que encara guardava un petit vestigi del nom de Nassur.
Suposo que, tot i la fortalesa que havia adquirit, en el meu ésser més interior encara sentia la decepció de no saber ben bé cap on tirar, o de si realment m'havia tornat boig. La incertesa pot ser un corc molt perillós per a la nostra ànima. Vaig posar la mà sobre la pedra.
I vaig notar escalfor a la pedra. De sobte, dins la pedra vaig veure una mà que encaixava amb la meva, i cap a dins es va anar formant com la imatge d'un mirall! Però no era jo. Era en Nassur. No em podia parlar. Sols em mirava. Vaig recordar les paraules de la Meneqart.
"Prohibir", "tancar", "masmorra". Allà era en Nassur, tancat a la pedra. Vaig posar l'altra mà, i ell va acompanyar el gest posant la seva. Tenia prohibit parlar-me. No m'ho va dir, però jo ho sentia. Igual que vaig sentir els seus mots al meu cor: "No tinguis por. Estem amb tu."
De cop, es va produir com un llampec entre nosaltres que em va llençar enrere i em va fer caure d'esquena. Estava mig estabornit, però em vaig aixecar de pressa i vaig buscar la pedra que en els meus somnis duia el nom d'en Tibiq. Vaig posar una mà. Les dues. I no va passar res.
Vaig sentir una veu, al meu darrere, d'algú que no coneixia:
- "És fascinant." Deia.
Em vaig girar i allí hi havia un home, espigat, una mica més gran que en Tibiq, però més jove que en Joshe. Vestit completament amb una mena de túnica cenyida, color negre, en un estat impecable.
Aquell home de cabells i barba curts i arreglats era assegut a una de les pedres que havien caigut pel pes del pas dels dies. Contemplava l'escena com qui mirava un teatret de putxinel·lis. Amb cara astorada, li vaig preguntar:
- "Qui... qui ets tu? Quant fa que ets aquí?"
Es va posar dempeus, es va espolsar la túnica, diria que fins i tot es va quadrar, i amb unes passes llargues i decidides se'm va plantar al davant i em va allargar la mà:
- "El meu nom és Litgo, l'ermità." Jo encara no sortia de l'estat de sorpresa. - "I vós sou...?"
- "O... Ofiq, em dic Ofiq." Vaig mig respondre.
- "Ah, el noi d'en Tibiq. L'afillat , vaja."
Em va respondre amb un posat elegantment marcial. Va prosseguir:
- "Per això... vós volíeu... clar, s'entén. És fascinant."
- "Què és fascinant?"
Es va dur les mans al darrere.
- "Les pedres, senyor Ofiq, les pedres."
Va començar a caminar al voltant, sempre amb les mans creuades a l'esquena. I va continuar:
- "Fa segles que són aquí i encara guarden els seus secrets. He de reconèixer que això d'avui ha estat excepcional. No sols això seu, és clar."
- "Què vol dir? Han passat més coses, avui?"
Potser podria estirar-li una mica la llengua.
- "Senyor Ofiq, no em prengui per babau. Vós éreu aquí també. Bé que ho heu vist."
Qui era aquest home? I si era un altre invent de la Meneqart? Sols podria saber-ho si preguntava.
- "Què heu vist vós? Perquè jo no he entès res."
Jo sí que em vaig fer el babau. Això no va arribar a contrariar en Litgo, que va mig somriure:
- "No us feu el ximple amb mi, senyor Ofiq, no us cal. En Tibiq no hauria posat la seva 'herència' en mans d'un beneit."
Va mirar-me de front i va seguir:
- "Mireu, segurament vós estareu al cas de tot el que passa a la vila. Però heu d'entendre que jo estic al cas de tot el que passa al bosc. I cregui'm, passen moltes més coses al bosc que a la vila. Sempre ho dèiem el malaguanyat Numar i jo."
- "També el coneixíeu?" Reconec que m'havia sorprès.
- "I tant que el coneixia. De fa molts anys! De fet em vaig fer ermità per ell. Però aixó és una altra història. Ha estat un plaer conèixer-lo, senyor Ofiq."
Va fer mitja reverència i va dirigir-se cap a la sortida del cercle.
Es va aturar, i mig girant-se em va dir:
- "Per cert, ara que torna a casa, compte amb els llops. Les nits que hi ha llunes així, es trastoquen. Bona nit, senyor Ofiq. Vingui'm a veure algun dia. Li diran que visc a la casa de l'ermità però, en realitat, el bosc és casa meva."
Amb aquesta estranya salutació s'acomiadava. I sí, l'aniria a veure. Era un personatge peculiar. Però no em va generar cap mena de pertorbació en l'esperit. Sentir-lo parlar d'en Tibiq i en Numar consolava aquella part de mi que els enyorava. Caminava entre els udols dels llops.
Write a comment
Log in with your account or sign up to add your comment.