A partir d'aquell dia, van començar les sorpreses. Seguia apareixent bestiar mort de tant en tant, i els vilatans es queixaven que jo no feia la meva feina. Alguns posaven en boca meva coses que jo mai no havia dit, o bé explicaven que potser el causant de bruixeries era jo.

S'explicaven històries com que jo invocava poders sobrenaturals per apoderar-me del poble. O que el fet que fos part del consell, sent tan jove, demostrava que alguna cosa feia fora del comú. Fins i tot que les morts del Tibiq, en Joshe i en Numar eren massa casualitat.

Alguns sospitaven si la Míria, la dona a qui vam cuidar en arribar al poble i de la que vam heretar la casa, també havia mort massa aviat a les meves mans. Era clar que existia una campanya per acabar amb la meva reputació, i de passada, si podien, amb mi. Feia vergonya.

I, tanmateix, no podia fer res. Estava exposat als rumors. I una mentida en boca de tots és un enemic gairebé impossible de combatre. Si li ajuntes la por a una bruixeria latent i l'aparició de bestiar esquarterat de mala manera, la sospita col·lectiva du a la crispació.

I sols cal una guspira, una petita espurna, per canalitzar tota aquesta frustració i por acumulada cap a on assenyali el dit. El dit de qui? D'algú a qui se li confereixi credibilitat o se'l cregui digne de respecte. Estaven fent bullir l'olla, mentre esperaven el moment adequat.

Curiosament, l'Amagur mai no em criticava en públic. Al contrari. Ja tenia el Jiris perquè li fes aquesta feina. Ell sempre era negatiu amb el que jo feia o proposava. Mentrestant, l'Amagur em disculpava mentre feia notar que era normal, donades la meva joventut i inexperiència.

Tanmateix, una de les primeres coses que va proposar va ser incloure els seus dos fills en el consell. El gran, en Jecto, devia tenir la meva edat i el petit, en Jarumin, era uns pocs anys més jove. Jo, deliberadament, veia com des de fora tot aquell sistema de manipulació.

Ho feia per protegir-me. Si m'hagués pres massa seriosament i a la valenta tot el que s'estava fent, hauria provocat una batalla campal on no tinc clar si hagués guanyat. Ells haurien pres la posició de víctimes sota atac i jo marxaria del poble en desgràcia. Haurien guanyat.

Era clar per a tots que en Jecto era un home sense un mínim de capacitats per ser part del consell. La seva arrogància era insuportable i, en realitat, la vila el tolerava per ser fill de qui era. En canvi en Jarumin, sabia fer brillar el seu perfeccionisme i el de la seva dona.

Us haig de dir que em semblava un noi intel·ligent, però malaguanyat per les exigències i la severitat extrema dels seus pares. Els dos fills estaven sota l'absoluta tutela i la influència de la seva mare, i probablement el mateix Amagur també. Jo havia de callar i deixar fer.

El consell va decidir admetre el Jarumin com a membre. "En aquells temps tenebrosos, necessitàvem tota l'ajuda disponible". Així, també, en Junma acontentava a un Amagur que havia fet de la insistència el seu principal cavall de batalla amb ell. La teranyina anava creixent.

Ja feia dies que volia tornar a parlar amb en Litgo. I un matí vaig baixar de nou pel camí de ca l'ermità. Mentre passava a la vora del cercle de pedres, el vaig sentir:

- "Bon dia, senyor Ofiq! De nou pel bosc? Avui no he vist pas llops amb els quals pugui jugar." Va somriure.

- "Bon dia Litgo. M'has d'explicar coses."

- "Poc puc explicar res, jo. El bosc és un pou ple de secrets. És cert que me'n sé uns quants. Però són això, secrets. I no sóc qui per desvetllar-los." Vaig ser directe.

- "Què en saps de la bruixa?"

- "El que sap tothom i ningú diu."

- "Si ho sap tothom, per què no ho diuen?"

- "De fet ho diuen, senyor Ofiq, ho diuen amb la seva por."

- "Què vols dir?"

- "Quan un viu uns anys al bosc, aprèn a entendre altres llenguatges. Mireu els arbres, us diuen res?"

- "Els arbres no parlen."

En Litgo va somriure de nou.

Es va posar dempeus i va començar a assenyalar-me arbres:

- "Mireu, aquest arbre s'estima aquell d'allà, i està en guerra amb aquest d'aquí. Aquell està trist, deu tenir algun cuc. I aquest altre és juganer i diu que vol brotar molt i un dia ser el rei del bosc. També tenen por. El cas és que la gent sap coses però li fa por acceptar-les. Hi ha veritats massa inquietants per publicar-les. És molt més fàcil per a tots assumir mil mentides creïbles que una sola veritat increïble, i llavors, culpar de tots els mals algú innocent."

Amb el temps entendria d'on provenien aquestes paraules.

- "Acompanyeu-me, senyor Ofiq. Us mostraré una cosa que heu de veure."

Vam endinsar-nos en el bosc i aquell home em va conduir per camins que no eren camins, però d'alguna manera hi eren. Vam baixar per un talús ple de fullaraca morta fins que en Litgo es va aturar sobre un roc.

Va apartar de la paret una cortina de plantes rastreres i va entrar en el que semblava una cova. El vaig seguir. Era fosc, però els meus ulls es van habituar de seguida i podia seguir el pas del meu guia. Arribat a un punt es va aturar. Es va treure uns branquillons que duia.

Amb uns pedrenyals i una mica de paciència va fer un petit foc. Va acostar els branquillons a la paret i em va mostrar uns signes estranys que no vaig veure gaire bé. Va agafar el foc i em va fer seguir-lo. Poc més enllà, el que apareixia davant dels meus ulls era extraordinari.

En Litgo em va dir que esperés allí on era, i es va avançar. Vaig veure com es movien els branquillons encesos en l'obscuritat. De sobte, es va encendre un petit foc, més enllà un altre, i un altre. En Litgo anava il·luminant una estança circular enorme dins la cova.

Quan ja havia encès una dotzena de petits focs, va completar la volta i va tornar on era jo. Em va dir:

- "Sap on som?"

Estava tan sorprès que no hi queia en el que era evident. En Litgo m'ho va explicar:

- "Som exactament sota el cercle de pedres, senyor Ofiq. Vingui."

Em va guiar per no caure. El terra era una roca plana tan gran que devia cobrir-ne tota l'extensió. Hi havia un solc que marcava exactament el perímetre del cercle de pedres, Em va ensenyar que sota la posició exacta de cada pedra hi havia un signe gravat a la roca de base.

- "Entén els signes?"

Sincerament, no entenia res. Cadascun semblava un ideograma. Hi havia solcs més petits que connectaven cada signe amb el centre. També el volia inspeccionar. En Litgo em va dir:

- "El del centre és el més bonic, fixi's."

Allà al mig hi havia la gran erra.

- "Litgo, tu els entens?"

- "Bé, és una llarga història. I no sé si m'interessa que la sapigueu. Encara no us conec ben bé." Vaig ajupir-me i vaig repassar amb els dits aquella erra esculpida directament a la roca. Estava feta amb una finesa sorprenent.

- "Qui ho ha fet, això?"

- "Els nostres avantpassats. El que crec és que primer va existir això d'aquí dins, i després van col·locar les pedres a dalt."

- "Les pedres tenen algun tipus de màgia. Això sí que ho sé, perquè ho he vist. Aquesta màgia ha de tenir a veure amb tot això, oi?" Vaig dir.

En Litgo dubtava. Alguna cosa li deia que havia de confiar en mi, però per altra banda, amb els anys que feia que vivia al bosc, allunyat de tothom, amb tot el que havia viscut i el que havia vist abans de retirar-s'hi, havia après a no refiar-se de ningú. I bé que feia.

- "Què en penses, Litgo?".

Vaig insistir.

- "El que jo pensi és força irrellevant. Potser compta més el que sé del cert." Va respondre fugint d'estudi.

Mirava la erra i els signes, un a un, i la meva ment no s'aturava mentre intentava lligar caps. -

"La Meneqart coneix aquest lloc?" Vaig preguntar.

- "No. Però el busca. Millor dir, ben bé no sap el que busca, però sap que les pedres tenen un secret amagat i prova de trobar-lo."

- "Tu vas veure en Nassur dins la pedra. Com s'explica?"

- "Ah, no sabia com es deia. Ara estan tots tancats. I no entenc gaire per què."

- "Tots? Qui són tots?" Un dels llums es va apagar. En Litgo em va fer senyal de marxar. Em va donar la sensació que trepitjava un lloc sagrat. Alguna cosa dins meu em va fer descalçar en senyal de respecte. En Litgo em va veure fer-ho, i ell també es va descalçar.

La pedra transmetia escalfor als peus. Com si es tractés d'un ésser viu. Em va generar molt de respecte i al mateix temps una sensació de satisfacció i bellesa. Com si estès exactament on havia d'estar. Podia entendre el que sentia en Litgo al bosc, quan deia que era casa seva.

Havíem de marxar, així que en Litgo va apagar tots els petits focs i va prendre un grapat de branquillons per guiar-nos cap a la sortida. Els va apagar un cop érem al passadís de sortida tot just quan es començava a filtrar una mica de llum de fora. Em va fer ajupir i callar.

Ell va fer el mateix. Es va acostar a la cortina de plantes que amagava l'entrada de la cova i em va fer el gest de posar-me al seu costat en silenci total. Va obrir un filet a l'espès gruix de plantes i em va dir que mirés a fora amb compte. Ho vaig fer gairebé sense respirar.

Allà baix, a uns vint metres ben bons de la base del talús podia veure dos dels tres llops que donaven voltes com ensumant alguna cosa. Amb un gest li vaig preguntar al Litgo què faríem? Com sortiríem? Ell va agafar una arrel que sobresortia de la paret i va tancar els ulls.

Em va fer un gest d'espera i veuràs. De sobte, vaig sentir fressa a fora, com de fullaraca remoguda. Vaig tornar a mirar, i els llops ja no hi eren. En Litgo va obrir els ulls i em va dir:

- "Tranquil, ara persegueixen un senglar... imaginari." Va sortir per la cortina de fulles.

I jo al seu darrere. Va enfilar cap amunt del talús. A mi encara em durava la sensació mística d'haver trobat un lloc important. Era més que això. Era com encaixar en un lloc que em pertanyia, casa meva. En la meva curta vida, era el primer cop que ho sentia. I en Litgo ho sabia.