La nit va passar lenta i tensa. Ningú va dormir gaire, excepte en Junma. Ja ben entrada la llum del matí, va obrir els ulls. La Sione em va avisar de seguida i vam entrar la Trebba i jo. Ella li va dir:

- "Junma, amor meu, com et trobes?" Va respondre amb un filet de veu:

- "Què m'ha passat?"

Vaig respondre:

- "Eres a la plaça del poble, parlant amb en Vivoq i en Thuris, i et vas marejar. Et vam fer seure i vas perdre el coneixement."

- "Quan ha passat, això?"

La Sione li va atansar als llavis un got amb una tisana remeiera de les seves. La Trebba va respondre:

- "Va ser ahir, això. Et van portar a casa, desmaiat, i des de llavors la Sione ha cuidat de tu."

- "Gràcies Sione."

Va dir després de prendre's un glop de la tisana. Va intentar incorporar-se una mica, però estava molt dèbil.

- "Tranquil, Junma, descansa."

Va manar-li amorosament la Trebba. La Sione ens va dir:

- "Sortiu, deixeu que es refaci. Ha estat molt malament, però és un home fort. Més tard es trobarà millor."

Més relaxats, vam descansar un mica. Fins que l'Amagur va tornar a fer acte de presència. Aquest cop no venia sol. Anava acompanyat d'en Jiris i en Gemle. Va venir directe a mi:

- "En Jiris ens ha explicat les barbaritats que has anat dient sobre mi i la meva família. Això no quedarà així. Sigui que en Junma es recuperi o no, el consell parlarà d'això i de tantes altres coses que has fet."

- "El Junma està millor. Gràcies per preguntar."

- "Doncs quan es posi bé vull una reunió del consell. Aquesta obsessió teva contra la nostra família s'ha d'acabar. I et juro que l'acabaré."

Amb tota la tranquil·litat del món, vaig respondre:

- "Fes el que hagis de fer, Amagur. Però digues-li a la teva dona que no es cansi amb conjurs per atacar en Junma. Aquesta casa està ben protegida contra bruixes i llops."

Es va fer l'ofès i van marxar. Ell, en Gemle i en Jiris. S'havia empassat l'ham que li havia enviat amb en Jiris. Ara el Junma els calia viu.

Havia aconseguit la primera part del nostre objectiu. M'havia posat de tal manera al seu abast que ara no podien fer altra cosa que buscar la meva destitució, o alguna cosa pitjor. Me l'havia jugat. Si en Junma hagués mort, m'haurien acusat de seguida d'haver-ne estat al darrere.

Però al ser palès, amb la Trebba, la Sione, en Saqiz, en Gudos i en Lebbo, que jo havia procurat la seva recuperació, i com que jo havia destapat tot el que feien davant d'en Jiris i ara en Gemle també ho sabia, havien de modificar el seu pla. Els havia trencat el seu esquema.

Ara havien d'improvisar la meva cacera, i per fer-ho, necessitaven el Junma viu, perquè fos ell qui es veiés obligat a instigar-la. La cosa no podia provenir de l'Amagur ni en Jiris, perquè es notarien massa els seus interessos, i en Gemle encara no tenia el pes que calia.

Si m'eliminaven a mi, amb el temps l'Amagur acabaria substituint el Junma com a home d'experiència, i en poc temps arribaria a ser cap. Sincerament, ara que sabia que el Junma estava fora de perill, la cosa em divertia i tot. Ara, qui marcava els temps del joc era jo.

El bon fer de la Sione va recuperar de seguida el Junma i en dos dies ja estava recuperat del tot. La Sione i la Trebba van acordar que anirien juntes al bosc a collir herbes. Ja no podia confiar en les que cultivava a l'hort. La Trebba, és clar, se sentia en deute amb la Sione.

Un cop el Junma va sentir-se prou refet, em va voler agrair la manera com havia disposat tot per guarir-lo. I per fi, vam acordar que rebria visites. No cal dir que la primera va ser la de l'Amagur i el seu fill Jarumin. Després la d'en Jiris i en Gemle. Començava la segona part.

L'endemà de les visites, vaig tornar a veure en Junma i el vaig trobar com esperava, molt seriós i preocupat. Em va fer passar i vam seure tots dos en privat. En un to greu, però de concòrdia, em va dir:

- "És cert el que m'han explicat? Has dit això de l'Amagur i la Meneqart?"

- "Tot el que he dit és cert, Junma."

- "Ofiq, t'estic profundament agraït, i penso que m'has salvat la vida. Però has d'entendre que això sona com que estàs trastocat i, d'alguna manera, obsessionat amb ells. Com pot ser que es converteixin en llops? I la Meneqart, una bruixa?".

- "Una bruixa, Junma. I de les dolentes. És qui t'ha enverinat."

- "Tens proves de tot això que dius?"

- "Ho he vist amb els meus ulls. I n'estic segur que en Litgo també ha vist coses."

- "Un altre trastocat. Amb això no en tinc prou. Has vist que m'enverinés?"

- "No, no l'he vist com t'enverinava, però qui més podia fer-ho?"

- "Potser ha estat un accident. La Trebba hagi mesclat malament alguna herba que no era. No ho has pensat, Ofiq?"

El vaig mirar amb cara d'incredulitat.

- "Podrien ser moltes coses", em va dir.

- "Em van atacar. I el Litgo i jo l'hem vist fer bruixeria."

- "Saps que volen que et faci fora del consell, oi? Jo no ho vull fer. Crec que ets bon home, però has perdut massa coses importants últimament. Potser necessites que algú altre faci de protector del poble. És greu el que has dit."

- "Junma, fes el que has de fer. Jo t'he protegit i per fer-ho m'he exposat. Ara aniran contra mi, ho sé. No cal que em defensis. Deixa fluir les coses i fes el que et toqui fer. D'acord?"

- "Molt bé, Ofiq. Convocaré el consell per demà. Tindràs l'oportunitat de desdir-te."

Vaig tornar a casa i em vaig preparar. La Sione m'havia donat uns petits sacs que havia de repartir per fora de la casa i l'estable, per protegir-los. Vaig tornar a cercar l'ajuda del "Harumu Nukit", encara sense èxit, i el llibre era tancat per a mi. Sols tenia en Litgo.

Vaig baixar al bosc, perquè em trobés, però tampoc hi era. Aquella tarda, prèvia a la reunió del consell, va ser uns dels moments de major solitud que havia viscut, i n'havia viscut ja uns quants. No podia anar a veure a la mare ni al Jan, perquè ells no entendrien res.

Aquell mateix dia, vaig començar a estimar aquella solitud. Vaig entendre que feia temps que era amb mi, i que m'acompanyaria tota la vida. Si l'odiava, ho passaria molt pitjor. Era molt millor aprendre a estimar-la. Suposo que a en Litgo li passava alguna cosa així amb el bosc.

Vaig tornar a casa abans que es pongués el Sol. Després de deslligar una estona el Sambara, vam donar una volta amb les últimes llums del dia. Volia anar a dormir d'hora, ja que l'endemà es posava en joc, de nou, l'èxit del meu pla. Victòria o desfici, en un joc amb els daus carregats.

Vaig arribar deliberadament just per la reunió. De fet, ja hi eren tots. La sala era un museu de cares llargues i greus, excepte la meva. Vaig saludar amigablement tothom, inclòs l'Amagur i vaig seure per escoltar el que havia de dir el Junma que, ja prou millorat, ens presidia.

I, de fet, no hi va donar gaires voltes:

- "Estimats companys i amics, m'alegra ser de nou aquí amb vosaltres després de l'ensurt que coneixeu. Ja em trobo molt millor. Sobretot gràcies a l'Ofiq, que s'ha preocupat que se'm cuidés bé. Gràcies Ofiq."

Va fer un gest d'agraïment.

- "Tanmateix, em preocupen els fets que he sabut, dels que tots esteu informats. L'Ofiq ha fet afirmacions espantoses i certament increïbles sobre uns companys i família a qui estimem. Gent que comparteixen les mateixes penes i treballs que tots nosaltres. Ens cal saber més?"

Feta la pregunta retòrica, va prosseguir:

- "Trobo que ens cal saber quin és el fonament de les gravíssimes acusacions que ha fet. Si és la bogeria, la maldat, o si per altra banda és veritat." Aquesta última paraula va fer remoure l'Amagur. Amb un gest, el Junma li va demanar que es calmés.

- "Per tant, Ofiq, ho farem de la següent manera: Ara tens l'oportunitat de provar el que has afirmat, o de retractar-te i demanar perdó. Un cop presentada la teva postura, et retiraràs i te n'aniràs a casa. La resta ens quedarem a deliberar. T'informarem d'allò que decidim."

- "Em sembla bé, Junma." Vaig respondre.

- "Doncs és el moment que provis si és veritat tot això que dius, o bé que et retractis i demanis perdó a l'Amagur. Tens la paraula."

Vaig esperar uns segons a respondre i vaig aprofitar per mirar a cadascun d'ells directament als ulls.

- "Em demaneu proves del que han vist els meus ulls, del que han escoltat les meves orelles i del que ha patit la meva carn. Per tant, poc puc retractar-me del que el meu cos em diu d'aquesta gent. M'han atacat, he vist la Meneqart fer bruixeria, han invocat esperits contra mi. He vist tres llops obeir la Meneqart i atacar-me. A un el vaig ferir a la pota, i l'endemà el mateix Amagur aquí assegut, com recordareu, coixejava. Han enverinat el Junma i devien fer el mateix amb en Joshe. Això sí que és greu. I m'acuseu a mi. De què? De protegir el poble?"

L'Amagur va saltar:

- "Prou! Ja hem escoltat prou bajanades!"

El Junma el va fer seure:

- "Deixa que s'expliqui! Després deliberarem."

En aquell moment vaig mirar al Jarumin als ulls. Ell intentava no mantenir-me la mirada, però hi tornava. Allí dins hi passava alguna cosa.

Vaig continuar mentre clavava els meus ulls en el Jarumin. El notava. Se sentia incòmode:

- "No es pot aspirar a governar un poble ordint trampes. No es pot edificar una vila amb l'engany i la bruixeria. Els encanteris surten cars, perquè vens la teva ànima a la foscor. I, per molt bé que facis les coses, si has de recórrer a la mentida i al malefici, si has eliminat companys que confiaven en tu, si fent això has arribat a ser un agent del mal, no importa el que facis amb mi. Tu mateix t'has convertit en el teu pitjor enemic. I ell t'atraparà. Per tant, no em retracto de res del que he dit. És la veritat i no puc negar el que és cert. Tard o d'hora se sabrà i em donareu la raó, si encara sou vius. Si no, me la donarà el temps."

Mirant fixament a l'Amagur, li vaig dir:

- "No es pot enganyar a tothom per sempre."

Em vaig posar dempeus i vaig mirar a tots ells:

- "Us deixo doncs amb la vostra deliberació. Que la veritat guiï els vostres pensaments, l'amor els vostres sentiments i la saviesa la vostra decisió. Jo em retiro a esperar-la."

Em vaig retirar i vaig sortir amb l'ànima descarregada però amb l'angoixa de dubtar si allò funcionaria.