Devien quedar uns quaranta. Ja els podia veure. Es van aturar just al llindar de les pedres sagrades, en guàrdia i en silenci. Del darrere va aparèixer un encaputxat que semblava liderar-los. Es va obrir pas i va entrar al cercle. Es va acostar, tot mantenint-nos la distància.

Va descobrir-se. Era l'Amagur. En la seva versió més fosca. Ni em va mirar. Va parlar al seu fill:

- "Surt d'aquí, Jarumin. Ja parlarem tu i jo a casa."

En Jarumin li va respondre amb veu trencada:

- "No pare. No permetré aquesta bogeria. En què ens hem convertit?"

- "Marxa!"

Suposo que en Jarumin creia que si marxava, en Gemle i jo érem morts. Pensava que, sent-hi, ens salvava la vida. El noi va acostar-se on era el seu pare per raonar amb ell en un to més privat. No vaig entendre què li deia, però de la cara de l'Amagur sols brollava el menyspreu.

De sobte, aquell home menyspreable va enfonsar traïdorament una daga a l'estómac del seu fill. En Gemle i jo no ho podíem creure. Tot va passar amb una cruel lentitud que aquest cop no es podia atribuir a l'Esclepta. El cos d'en Jarumin moria de genolls davant del seu pare.

Tristament, vaig pensar, just l'única vegada en la seva vida en la qual s'havia posat dempeus enfront del seu pare, moria davant d'ell igual que hi havia viscut, de genolls. Suposo que l'Amagur devia creure que, igual que li havia donat la vida, tenia tot el dret d'arrabassar-se-la.

Abans que el cos del pobre Jarumin acabés de caure a terra, l'Amagur ja li donava l'esquena i es dirigia cap a la tètrica esquadra d'espectres. Va aixecar un braç en senyal de càrrega. Ara no hi havia res que barrés el pas a la seva intenció principal: Assassinar-nos.

Quan tot acabés, la història seria que jo, embogit al saber que em destituïen, hauria mort en Gemle i en Jarumin i que l'Amagur, al saber que havia assassinat el seu fill estimat, s'hauria pres la justa venjança per la seva mà. Tot encaixava. L'Amagur, que mantenia el braç alçat, va abaixar-lo.

Ja submergit en l'Esclepta, amb els peus clavats sobre la gran erra al centre exacte del cercle de pedres, just en el moment que els soldats iniciaven la càrrega vaig aixecar la meva espasa i en Gemle, per imitació, va fer el mateix. Instintivament, vaig cridar: "HARUMU NUKIT!"

En aquell precís moment, la llum de l'electra va envair les pedres, com si un llampec procedent del centre de la terra hagués impactat simultàniament sobre cada una d'elles. L'esclat va ser tan poderós que va encegar fins i tot aquells espectres que ens atacaven.

L'efecte era calcat al que feia l'esfera que havia trobat al bagul d'en Tibiq. I aleshores va passar una cosa extraordinària que marcaria la meva vida des de llavors. De l'interior de les pedres van sorgir els esperits guerrers que havia pogut intuir quan hi vaig veure en Nassur.

I allí els tenia, davant de cada pedra. Vaig reconèixer en Nassur, i és clar, de seguida vaig mirar la pedra d'en Tibiq, i allí era, vestit de guerrer com en Nassur. Ni em va mirar, havia tornat per fer la guerra a aquell mal que amenaçava el poble. Un cop més, seria protector.

No els vaig comptar, però eren cinc o sis i, com havia promès en Nassur, eren amb mi. Mentrestant, aquells espectres carregaven, i tot i que ho vivia a una velocitat lentíssima, ja en tenia un a sobre. Sense pensar-ho, vaig començar a fer anar l'espasa com se m'havia ensenyat.

La meva ment recordava totes aquelles escenes que havia viscut durant els meus malsons, aquelles escaramusses imaginàries en les quals em veia lluitant amb en Tibiq. Ara estava passant. Aquells guerrers magnífics van començar a abatre els espectres un darrere l'altre. I jo feia el mateix.

Dos dels guerrers de les pedres lluitaven prop d'en Gemle i el protegien. Jo havia calculat malament. Eren més soldats dels que comptava. O potser la Meneqart n'estava afegint. Tanmateix, la batalla començava a ser desigual a favor nostre. Els espectres tastaven definitivament la mort.

De sobte es va fer el silenci quan l'últim cos espectral queia en el cercle de pedres. Sols se sentia la fressa d'un vent tímid sobre els arbres del bosc. Un cavall llunyà semblava fugir, i els guerrers del llibre, sense dir paraula, van retornar a les pedres. A la seva gàbia invisible.

Simultàniament, el gruix de cossos estesos va desaparèixer i es va fer una boirina que la brisa arran de terra va ajudar a esbandir. Just en aquell moment, va aparèixer en Litgo entre les pedres.

- "Ho veieu senyor Ofiq? Sovint els problemes són la cara fosca de les solucions."

- "Has vist l'Amagur?" Li vaig preguntar.

- "Sí, ha sortit corrents del bosc i ha fugit esperitat en el seu cavall." La situació ja no seguia cap pla. Era imprevisible.

- "Marxem! Hem de tornar al poble!" Vaig cridar.

- "I què fem amb en Jarumin?" Va dir en Gemle, mig tremolant.

- "Ens l'hem d'endur a un lloc segur. Litgo, podem deixar-lo a la cova?"

En Litgo s'ho va pensar.

- "Sols temporalment. La cova no és un sepulcre." Va dir.

El vam dur entre en Gemle i jo, mentre en Litgo ens guiava.

- "Us duc allí sota la vostra responsabilitat, senyor Ofiq."

- "Tranquil, en Gemle és de confiança. El deixarem just a l'entrada de la cova. Sols vull ocultar-lo."

En Litgo em va entendre. No calia que en Gemle entrés fins a la part més sagrada de la cova, ni que sabés què s'hi amagava allí. Pel que feia a en Gemle, era una cova i prou.

Allí va quedar amagat el cos cada cop més fred d'en Jarumin, i en Gemle ni va entrar a la cova. Vam deixar-nos guiar pel Litgo camp a través per arribar al poble. Ja feia estona que era fosc. En arribar a la vila hi vam sentir cridòria, semblava que la gent estava esvalotada.

Vaig demanar a en Gemle i a en Litgo que es quedessin a la casa del consell i s'hi tanquessin fins que jo hi tornés. Vaig endinsar-me a la vila i a la plaça hi vaig veure l'Amagur dalt d'un cavall que estava incitant la gent.

- "Venjança!", cridava. Es va girar i em va veure.

- "Aquí el teniu! L'assassí del meu fill!" La gentada que havia arreplegat es va girar i va avançar cap a mi. Potser eren un terç dels homes del poble. Duien torxes i alguns anaven armats amb velles espases o estris de pagès, uns duien la falç a la mà, altres, forques i llegones.

Els tenia encara a una certa distància. No veia en Junma, ni els altres. A saber on serien. Jo era el protector del poble, no podia enfrontar-me a aquells vilatans als qui, en realitat, havia de protegir. Suposo que per l'Amagur, era una manera de fer-me escac i mat.

Vaig cridar:

- "Diu mentida! Jo no he mort el seu fill! Ha estat ell mateix, i en tinc testimonis!" Semblaven no escoltar-me. No descartava que la Meneqart hagués provocat algun tipus d'histèria col·lectiva i que, d'alguna manera, hagués manipulat aquella pobra gent.

De sobte, una figura encaputxada es va interposar entre aquella gentada i jo. Es va plantar al mig del camí, i es va descobrir el cap. Era la Sírica, la dona del Jarumin. Es va encarar a la gentada i va dir en veu tan alta com va poder:

- "Vilatans! Atureu-vos!" La van respectar.

I va continuar:

- "He sabut que el meu marit és mort! I ara mateix tinc tant dolor com si m'haguessin arrencat els braços i les cames! Però avui no matareu ningú! Primer vull saber qui ha mort el meu Jarumin! I si ha estat aquest home, jo mateix el mataré. És el meu dret!"

Vaig aprofitar que aquella dona havia trencat la inèrcia assassina d'aquella multitud, i vaig cridar:

- "Seguiu-me!"

I vaig caminar cap a la sala del consell, amb la Sírica i tota la resta al darrere. Vaig fer-los fer rotllana al voltant de la porta i hi vaig entrar.

Però no hi eren! En Gemle i en Litgo havien desaparegut. I ara què faria? Els havia trobat la Meneqart, o el Jecto? Estava ja desesperat, quan vaig sentir la veu d'en Litgo, que cridava a fora.

- "Estimats senyors vilatans! Avui han passat coses extraordinàries en el seu bosc!"

Vaig sortir a fora corrents, i allí eren. En Litgo, en Gemle. I un rere l'altre, van explicar fil per randa tot el que havia passat. Com l'Amagur havia manat al seu fill que em matés, com ens va perseguir amb una esquadra d'espectres assassins invocats per la bruixa.

Com el mateix Amagur, a traïció, havia mort el seu propi fill, i com, amb l'ajuda dels esperits de guerrers antics, havíem protegit de nou el poble. La Sírica, que coneixia de primera mà com se les gastaven l'Amagur i la Meneqart, va creure el testimoni d'en Gemle i en Litgo.

Des d'aquell dia, en Gemle es va guanyar el respecte de mitja vila. La Sírica ens va demanar on era el cos del seu marit. Li vam prometre que li portaríem de seguida que fos prou segur fer-ho. Vaig mirar cap a la plaça, i l'Amagur ja no hi era. La gentada i la Sírica volien venjança.

Vam anar tots cap a casa d'en Junma, a demanar-li justícia. Era com si no hi hagués ningú. En Gemle i jo vam entrar-hi. No semblava haver-hi ningú. Vaig atansar-me a l'habitació i allí eren la Trebba i ell, estirats al llit, cara amunt. Semblaven dormir, però amb els ulls oberts.

Els vam mirar de despertar, però no podíem. Vaig fer cridar de nou a la Sione. La van portar en un cop de cavall i ens va confirmar que la seva voluntat era posseïda. Els podria despertar, però caldria un temps. No teníem aquest temps. La vaig deixar allà, que fes.

Tot seguit, vam anar tots cap a casa de l'Amagur, però ens vam aturar a la d'en Jiris, que agafava de camí. Va passar el mateix. Ell i la seva dona eren al llit, amb els ulls oberts. No volia perdre més temps. Vam arribar a casa l'Amagur, i allí no hi havia res. Tot era buit.

Era molt estrany, semblava abandonat de feia temps. La Sírica em va mirar i em va dir amb el to amb què deu parlar la fredor de la mort:

- "Sé que han estat ells. Els conec. Han marxat. Demà cremaré el meu marit i aniré darrere seu. No m'aturaré fins que cap d'ells no respiri."

En Litgo i jo vam agafar dos cavalls i vam tornar a la cova, a recollir el cos d'en Jarumin. Vaig deixar en Gemle a cura de la Sírica, i perquè organitzés la pira funerària. No vam trigar a arribar de nou a l'entrada de la cova. Vam entrar amb el respecte i el silenci deguts.

Ja es començava a notar en el cos la primera rigidesa, però encara el vam poder moure i pujar dalt d'un cavall. Em va semblar notar una mena de brillantor a l'interior de la cova, però no era el moment d'investigar-ho. Havien passat moltes coses i massa de pressa per assumir-les.

Vam tornar al poble i al baixar el cos d'en Jarumin, la Sírica el va abraçar i el va plorar amb desesperació. Realment se l'estimava. Vam pujar el noi dalt de la pira. Vaig veure aparèixer en Junma i la Trebba. També en Jiris. La Sione els havia despertat. Estaven desconcertats.

El poble ja s'havia congregat quan l'aurora s'anunciava. Els que tenien por de sortir de casa, van sentir que ja ho podien fer amb llibertat. Vaig pujar a un bancal de la plaça i vaig poder veure una gran tristor en els ulls de la gent. Necessitaven escoltar unes paraules:

- "Poble de la Vall d'Andera: Avui enterrem un heroi. Enmig d'una gran foscor, aquest home va decidir ser un raig de llum. L'obscuritat creu haver-lo apagat, però el seu nom brillarà en aquesta vall per sempre més. Recordeu el nom de Jarumin. Poseu-lo als vostres fills i néts. I si avui cremem el seu cos, esteu segurs que el seu esperit romandrà entre nosaltres cada cop que triem ser llum i combatem sense treva la foscor. Avui deixem enrere un temps molt dolorós. I tal com ara veieu que surt el Sol, us dic que la llum retorna al poble en aquest dia."

En Gemle, ja amb la torxa ritual, va calar foc a la pira improvisada, i així vam dir adéu al jove Jarumin. El foc es va estendre, i quan va fer presa del cos del seu marit, la Sírica va demanar al Gemle la torxa ja apagada. La va acostar a les flames fins que va prendre de nou.

Va mirar per últim cop el cos en flames del qui havia estat el seu home i es va obrir pas entre la gentada. La vam seguir fins a la casa on havia conviscut amb l'Amagur i la Meneqart, en Jecto i la Giaia. Hi va entrar amb la torxa encesa mentre que nosaltres vam esperar a fora.

Ella va recórrer meticulosament cada estança de la casa, mentre deixava un rastre de foc en tot allò que podia cremar-se, fins que la casa sencera es va encendre en flames. Semblava impossible que pogués sortir d'allí, però va fer-ho, per la porta, amb tota parsimònia i serietat.

- "Prepareu-me un cavall." Va dir.

I així ho vam fer. Li vam preparar cavall, un sarró amb menjar i uns bots amb aigua per tres dies. També va demanar una espasa i una daga, i se li va donar. Sense dir ni adéu va marxar al galop, en persecució dels qui havien mort el seu marit.

I així es va acabar aquesta trista història de bruixeria i de maldat que podia haver destruït el poble. Jo l'havia protegit. Havia vençut. Però tenia la sensació de no haver sabut fer-ho millor. Ara tocava reconstruir moltes confiances. Caldria molt perdó per part de tothom.