Abans però, tenia una conversa pendent amb en Litgo. Vaig atansar-me al bosc per parlar amb ell en privat. Com sempre, no va trigar a trobar-me. Era com si tot el bosc fos una extensió dels seus sentits.

- "Hola senyor Ofiq, he estat pensant molt en l'artefacte!"

- "I jo, Litgo."

No el vaig deixar continuar i vaig prendre la paraula.

- "Podem parlar en algun lloc tranquil?"

- "Ja sap que sí. Vingui."

Vaig seguir-lo, com sempre, per racons que a l'ull profà eren absolutament inaccessibles. S'havia guanyat la meva confiança. Ara veuria si jo la seva.

Em va convidar a seure en un petit i fresc espai de gespa silvestre entre troncs d'arbres centenaris. Vaig ser directe:

- "Com ho vas fer?"

- "El què, senyor Ofiq?"

- "Desaparèixer. Et vaig veure com feies les teves... pregàries i, de sobte, et vas esvair! Com ho fas, això?"

Es va fer un silenci com el que es fa quan llences els daus i esperes que s'aturin. Crec que això és el que li passava pel cap a en Litgo. Se la jugaria amb mi? Per fi, aquells daus van aturar-se.

- "Miri, jo he nascut així. No sé si realment sóc fill del bosc, o dels meus pares. Però el bosc m'escolta, i jo l'escolto a ell. Parlem el mateix llenguatge. Ell em diu els seus secrets com jo li dic els meus. El sento com el meu pare i com la meva mare alhora."

Semblava que fos el primer cop que ho explicava a algú, això. Tenia tota la meva atenció. Va prosseguir:

- "Una vegada, em comunicava amb l'esperit del bosc i vaig sentir un pessigolleig estrany. Després, una comunió total. Com si el meu cos fos seu i el seu fos meu. Vaig notar que la meva carn desapareixia a poc a poc. El meu esperit es fonia amb el del bosc. I vaig sentir la cova. Sols em passa quan parlo profundament amb el bosc. Ens convertim en un. No sé com funciona, sols sé que funciona. Vull dir que, a mi, em funciona."

- "I què sents quan estàs fusionat amb el bosc?"

- "Tot, senyor Ofiq. És indescriptible. Cada arrel, fulla, ocell... cada cuc. Tots són jo."

Ara, el que va fer el silenci vaig ser jo. En Litgo tenia el seu propi Harumu Nukit. Era el guardià de la cova, però vaig percebre que era molt més que això. Poc ho hauria pensat d'aquell presumpte fill de l'ermità. Era fill del bosc i la natura. I jo era un privilegiat de conèixer-lo.

- "Gràcies Litgo, per fer-me la confiança d'explicar-me això. Tinc més preguntes, però ja en parlarem un altre dia. Vull portar la Memné a la cova, i més endavant també a l'Esiqi. Ella ho ha de saber tot, ara que és la meva dona."

- "Tard o d'hora ho sabrà. Em sembla bé." Va dir.

- "Avui li ensenyaré el soterrani i li explicaré el Harumu Nukit. Demà podeu venir tu i la Memné a casa, us plantejaré una possible explicació que relaciona la cova amb el mecanisme."

- "Molt bé, demà hi serem. Jo mateix li diré a la Memné. També se m'ha acudit alguna idea."

- "Demà en parlem, bon amic."

Em va guiar per sortir d'aquell racó amagat i vaig tornar a casa caminant per aquell estret fil que separa la decisió i el dubte. Faria bé d'explicar-ho tot a l'Esiqi? Em prendria per un boig? Sols tenia clar que era l'únic camí a seguir si volia ser honest.

I així ho vaig fer. Tan bon punt vaig ser a casa, li vaig demanar si volia que li expliqués què hi havia sota la trapa. Ella va acceptar, no era una noia covarda, i ja em coneixia prou per a notar que darrere aquella pregunta s'albirava una resposta llarga que caldria digerir.

Abans de baixar, la vaig fer seure i li vaig explicar d'en Tibiq, d'en Numar, com els vaig conèixer. De l'atac dels llops, de com en Tibiq em va recuperar el braç i em va ensenyar el llibre. De la seva mort i del que vaig aprendre al cobert. Del Harumu Nukit i els seus mestres.

Ella m'escoltava embadalida. No podia dir si em creia o no, però la seva manera de mirar-me m'animava a explicar-li més. Vaig pensar, però, que no calia dir-ho tot de cop, i que seria millor mostrar-li fets. Després d'obrir la trapa, vaig convidar-la a baixar junts al soterrani.

Quan vaig encendre prou espelmes per dotar de llum aquella estança, vaig mirar la cara de l'Esiqi per poder copsar la seva reacció abans que trobés paraules que vestissin el que de debò pensava. No me'n vaig sortir. Ella ho revisava tot amb cura i atenció, com si fos a un mercat.

Va posar especial atenció al llibre. El seu pare no li havia ensenyat gaire a llegir, però entenia els rudiments de la lletra. Tot i així, és clar, aquell idioma li era estrany. Va fixar-se en les espases, els vestits, la decoració. Per fi, la seva intuïció li va fer obrir la boca.

Es va girar i, amb uns ulls encuriosits em va preguntar:

- "Quant de temps fa que ho saps tot això?"

- "Des que em van atacar els llops, i en Tibiq em va recuperar". Vaig respondre.

- "Abans de conèixer-nos."

- "Sí, una mica abans."

Va fer dues passes més i es va girar cap a mi.

- "I per què no em vas explicar res, de tot això?"

- "No ho sé. Suposo que tenia por que em prenguessis per boig i que no volguessis saber res més de mi."

Ella va fer unes passes més, mirant-s'ho tot, meditant cada paraula que li deia i mesurant, una a una, les que em diria.

- "Potser ho hauria fet. I ara, què en penses fer, de totes aquestes coses?"

- "En Litgo i la Memné vindran a provar de desxifrar aquest mecanisme."

Em vaig acostar i li vaig assenyalar l'artefacte. Ella va canviar la cara.

- "Tot això... em supera Ofiq. Jo sóc una noia d'aquí."

- "Què vols dir?" Volia entendre-la.

- "Que no sóc una noia de les que marxa a l'aventura. M'agrada la vida senzilla. Fer el que toca, res més. Ja em sembla massa que siguis el cap de la vila, ni que sigui temporalment. No sé... Jo et donaré suport, però no sé si en sabré prou."

Vaig agrair la sinceritat amb la qual ella corresponia la meva. Teníem clar que ens estimàvem. Ens vam abraçar i besar amb tendresa. L'entenia. M'havia sentit així un munt de vegades. Era com rebre una benedicció, però acompanyada d'una estranya gravetat, d'una feixuguesa invisible.

- "I la Memné?" Va preguntar.

Es va fer òbvia la seva preocupació interna, ja que era evident que qualsevol home podia sentir-se atret per aquella dona educada en la cort d'un rei. Però jo sols tenia un cor, i pertanyia a l'Esiqi. De tota manera, en resposta, sols podia oferir-li mots.

- "No t'has de preocupar. Jo t'estimo a tu i vull estar amb tu."

Tantes vegades han envellit malament aquestes paraules que, mentre jo mateix m'escoltava, vaig creure necessari gravar dins meu el ferm propòsit de respectar-les. Suposo que ella hi va saber notar la meva candidesa.

Va néixer una mena de pacte entre les nostres mirades. En principi, tot va quedar oferit al destí. Ja aprendríem junts a cavalcar-lo. Vam tornar a dalt. No volia que cap altra màgia trenqués aquella que s'havia creat i que, al meu entendre, encara era fràgil. Ja vindria l'hora.