Vam tornar a casa muntant aquells cavalls. Vam apropiar-nos de tot el que duien els ràhl·leks, armes, proteccions, mapes. Ho desaria al soterrani amb les altres coses. L'Esiqi va estar molt contenta de veure'ns tornar. Havia patit molt tota l'estona.

- "I aquests cavalls?" Va preguntar.

- "Són dels soldats que venien a matar la Memné. Els hem hagut de liquidar. No ens han deixat opció."

Això va contrariar l'Esiqi. Se li feia difícil de pair que una altra dona fos el que posava en perill la vida del seu marit. Aquest sentiment va adobar la llavor de l'antipatia.

Des d'aquell dia, dedicava els meus matins a treballar el camp i a estar amb l'Esiqi, mentre que les tardes ens ajuntàvem els quatre per estudiar l'artefacte d'en Numar i el seu mecanisme. Després de parlar-ho amb en Litgo, vaig decidir que una tarda aniríem tots a la cova.

I va arribar el dia. Vaig agafar aquell objecte, el vaig col·locar en la seva caixa primigènia i l'Esiqi i jo vam agafar el camí del cercle de pedres. Havíem quedat allà amb els nostres dos companys. Tot just a l'entrada del bosc, de nou la veu d'en Raddas va trencar l'harmonia.

- "Vaja, prou que has trobat el secret d'en Numar. No tens ni idea de com funciona ni de com el va aconseguir, oi?"

L'Esiqi es va espantar d'aquell ésser d'aspecte lleig i veu desagradable.

- "Coneixes aquest... senyor?" Va preguntar.

Abans que jo pogués dir res, en Raddas va respondre:

- "No sóc cap senyor, senyora. Sóc un vulgar comerciant que es guanya la vida com pot. L'Ofiq i jo som... socis?" Va somriure sorneguerament.

- "Jo no sóc el teu soci, ni ho penso ser mai, Raddas. Deixa'ns estar."

- "Bé, sols et volia dir que al meu llibre hi tens les instruccions." I va assenyalar l'artefacte.

Vaig agafar l'Esiqi del braç i vam prosseguir el nostre camí fins al cercle. Allà ja hi eren en Litgo i la Memné. Sense dir gairebé paraula, vam seguir el fill del bosc pels seus camins impossibles fins a arribar al talús que vaig poder reconèixer.

Vam baixar amb certa dificultat agafant-nos a branques i arrels per atansar-nos a l'entrada de la cova. En Litgo va palpar la vegetació i juraria que ella sola ens va obrir pas. Un a un vam travessar aquella densa porta vegetal. En Litgo anava a fer foc amb uns branquillons.

El vaig aturar. A mesura que penetràvem la cova, els ulls s'adaptaven i detectaven una resplendor primer tímida però, a cada pas endins, més intensa. No teníem dificultat per avançar cap a l'interior. Jo mirava l'Esiqi amb il·lusió, però el seu rostre reflectia por i desassossec.

Vaig pensar que no era estrany. Aquella noia esperava un marit normal, un noi de camp com ella, que li donés menjar i fills, i estava amb mi, un jove que era cap i defensor de la vila, i que tenia un soterrani on amagava una màgia que ell mateix encara no acabava d'entendre. Prou confiança em demostrava d'acompanyar-nos dins les entranyes de la terra, per descobrir els significats arcans d'assumptes que a tots ens superaven.

En arribar a la sala gran, la llum preciosa ja la il·luminava. Es podia percebre la bondat d'aquell espectacle.

Fins i tot es va dibuixar un somriure en la cara de l'Esiqi en veure la dansa de les guspires que flotaven en l'aire. Personalment, vaig notar aquella llum més intensa. Ho vaig atribuir al fet que la Memné també era allí. A ella se la veia meravellada i connectada a aquella llum.

Vaig deixar l'artefacte a terra i el vaig començar a treure de la caixa. En Litgo va venir a ajudar-me. El vaig posar sobre una roca que ens faria de suport i vam començar a revisar els símbols. Certament coincidien amb els gravats a terra. Però no anàvem gaire més enllà d'això.

En Litgo i jo ens miràvem frustrats quan vam escoltar la Memné. No semblava ella:

- "Serek unidah marakutur!"

Ens vam girar cap a ella, estava com posseïda, amb els ulls oberts del tot.

- "Què dius?" Va preguntar en Litgo.

Vaig respondre jo:

- "Des d'aquí no es veuen els estels."

És clar! Aquells símbols representaven estels del firmament, no tenia sentit intentar usar el mecanisme dins la cova. Ens calia el cel. La Memné va tornar en si just després de dir aquelles paraules. Un cop identificada cada pedra amb el seu símbol, vam tornar a l'exterior.

De camí, vaig preguntar a la Memné què li havia passat. Em va explicar que no recordava haver dit res, sols una sensació de gran pau i plaer com si hagués estat somiant.

No vam trigar gaire a ser de nou al cercle de pedres, just quan es ponia el Sol entre dues de les més grans. Això ens va ajudar a orientar l'artefacte, un cop situat instintivament sobre la pedra central on quedava el rastre de la gran erra. La Memné va situar de seguida la posició del Sol i de la Lluna, que ja havia sortit, i va rellegir les paraules que ella mateixa havia traduït.

Va començar a operar l'artefacte mentre parlava amb veu baixa. En Litgo i jo ens la miràvem, i l'Esiqi observava de prop les pedres.

- "Ja tinc situats els astres-reis! Compte petit i compte gran!" Va cridar la Memné.

Vam fer un gest d'aprovació, com si entenguéssim el que feia.

Va començar a mirar-se el cel, però encara hi havia massa claror. En Litgo va deixar anar:

- "Les instruccions diuen: 'Gira fins a trobar l'última fosca'. Què deu voler dir?" La Memné se'l va mirar amb cara d'haver lligat caps i va respondre:

- "Litgo, ets un geni. És clar!"

A aquelles alçades no entenia res. Ja m'havia perdut. Sort de la Memné, que ho va explicar.

- "L'última fosca deu voler dir l'última vegada que es va fer de nit quan era de dia. Potser us en recordareu, jo era molt petita. Tots devíem ser molt petits."

Sí, recordava aquell dia.

Però més que per la fosca, per la por que vam sentir tots a casa, sobretot la mare, que pensava que s'acabava el món. El que no era capaç de precisar era la data exacta. L'Esiqi tampoc. Ens vam mirar tots i en Litgo va riure:

- "A mi no em mirin, que jo encara no havia nascut!"

La Memné, de nou, ens va salvar:

- "Jo no ho recordo, però sé quan va ser. Ho vaig estudiar."

Havia de fer anar la màquina enrere perquè els astres-reis se situessin en la posició que tenien el dia de la fosca. Així podríem descobrir quin dels símbols identificava les fosques.

Va estar-se una bona estona girant la maneta de l'aparell, cuidant molt de no descomptar-se, fins a trobar el dia de la fosca. El símbol era clarament identificable. La Memné va seguir pensant en veu alta:

- "Ara cal que tornem al dia d'avui, i situem els astres." Sonava senzill.

Quan va tornar al nostre dia, la posta de Sol ja era història i la nit era prou obscura. Vam tenir sort que no hi havia gaires núvols i que el cel era prou clar. Vam provar d'identificar els astres, segons el que el mecanisme marcava per al nostre dia. Era hora que parlés el cel.

Alguns dels astres ens van ser fàcils d'identificar. L'Àfroda, Aris i Ziós eren on tocava, sols calia ajustar una mica la seva posició dins les constel·lacions. La Memné semblava prou experta en astrologia. L'Eremita i Cron ens van costar més, però també els vam trobar. Hèria no.

Aquests últims van necessitar un ajust més gran. Això ens va crear alguns dubtes de si ho fèiem bé. Ouranos va ser impossible, podia ser un petit punt dèbil que més que veure'l, l'intuíem. Per altra banda, la posició d'Hèria no semblava important, i no requeria ser calibrada.

Al cap d'unes hores, ja teníem l'artefacte a punt per donar-nos una resposta. Si seria veraç o no, no podíem assegurar-ho. Sols hi havia una manera de saber-ho. La Memné va accionar la maneta per trobar la següent fosca i les rodetes giraven i giraven com si cuinessin el destí.

De seguida les agulles van situar-se sobre el símbol que esperàvem. Quan passen aquestes coses, tinc la sensació que algú, en algun lloc desconegut, ens escriu el futur amb daus carregats o cartes marcades: La següent fosca seria en dues llunes. La Memné va afegir-hi detalls:

Segons l'artefacte, la fosca coincidiria amb el dia de traspàs de dues constel·lacions. La que devia ser Marh Uk es ponia, i el primer estel de la que s'anomenava Suqaqippu es faria visible a l'horitzó just abans de començar la tardor, tal com deia el text gravat al mecanisme.

Tot coincidia. Si era cert, estàvem a dues llunes d'obrir la "porta de la llum", la porta de les pedres, i no tenia ni idea de què podia significar això. No sentia por, però un calfred em va recórrer l'esquena. I per les mirades que vam intercanviar, no era pas l'únic.

Després d'anotar bé la data, vam recollir el mecanisme. Havíem desvelat el secret d'en Numar, i era urgent informar-ho a en Refrem, com a mestre del Harumu Nukit. Ho hauríem fet l'endemà mateix, de no haver estat per l'arribada d'un estrany missatge de part del senyor d'aquelles terres.