En aquest estat on tot era foscor, més enllà de la consciència, vaig sentir el meu nom. Era una veu que mai no havia escoltat, n'estava segur. Però, tanmateix, em resultava profundament familiar. No era una veu d'home, ni de dona, i repetia dolçament el meu nom. Potser somiava.

Tot s'apagava. També, a poc a poc, aquella veu. De sobte, vaig obrir els ulls i vaig fer una alenada com no recordo haver fet mai. La Memné em colpejava la cara i cridava el meu nom per fer-me reviure. No vaig tenir la sensació d'un despertar. Més aviat va ser la de renéixer.

Al principi no tenia noció de qui era jo ni on em trobava. Sols la sensació d'haver tornat d'un altre lloc. Lentament, vaig començar a reconèixer les cares i a ubicar-me. Era a la cova, i em rodejaven la Memné i en Refrem. També hi eren en Litgo, en Nassur i, és clar, en Tibiq.

- "Ens has donat un bon ensurt, noi", va dir en Refrem.

Jo pràcticament no podia parlar. Sols vaig poder articular un breu:

- "Què ha passat?"

- "T'has mort, Ofiq." Va respondre en Refrem.

De reüll veia com els altres em miraven amb cara de preocupació, fins i tot de temor.

No entenia aquelles paraules. Com que havia mort? Si era mort què hi feia allà estès, parlant amb ells? En Tibiq es va acostar. Jo no sentia cap dolor, però sí que em notava extremadament dèbil. Em va agafar la mà i amb una expressió de complaença i mig somriure, em va dir:

- "L'Estel que guia no ha volgut que marxis encara."

Vaig aixecar el cap una mica per revisar-me el cos i tot ell era completament embolcallat, de coll per avall, per aquella llum meravellosa farcida d'espurnes. A poc a poc, s'anava retirant cap al tors, on havia rebut la ferida.

Mentre recobrava forces, notava una expressió estranya a les cares dels meus amics. Encara amb un fil de veu, vaig preguntar:

- "Per què em mireu així?"

Ningú no gosava respondre. Miraven en Refrem. Ell, directament als ulls, em va dir:

- "Mai no havíem vist res igual, Ofiq."

Gradualment, sortia del meu atordiment. Li vaig respondre:

- "No t'entenc, a què et refereixes?"

Ell va defugir la meva mirada per un moment per dir-me:

- "Nosaltres som esperit, Ofiq. Hem traspassat i som latents aquí pel Harumu Nukit. L'Estel que guia ho ha volgut així. Però tu... amb tu... ha estat diferent. Tots t'hem vist morir, Ofiq. Vaig dir de portar-te aquí a la cova perquè sincerament, no sabia què fer. Vas arribar aquí fred, sense el més mínim bri de vida. I et vam deixar al centre del cercle, sols per poder-nos doldre. Quan hem entrat, la llum era tènue i grisa. I aquí t'hem deixat. En Tibiq ha agafat l'espasa que t'ha mort i l'ha posat allà, on les pedres. Aleshores, la llum ha començat a espurnejar i ha pres un to molt vermell, color de sang. Les espurnes rodejaven i penetraven el teu cos. Crec que tots ens hem espantat. No sabíem què passava. La llum transmetia força, violència, poder. Mai no ho havíem vist, Ofiq. Feia por. I ha durat una estona, tot plegat. De sobte, la llum ha començat a recuperar el seu to normal i just llavors, t'has mogut. La llum et deixava al descobert la cara i la Memné i jo ens hem atrevit a posar-nos al teu costat. Ella cridava el teu nom, i et tocava per reanimar-te. Jo no sabia què fer. Has panteixat i has obert els ulls. No en sé més. Has tornat al món dels vius, Ofiq."

- "I la ferida?" Vaig preguntar.

Vam mirar on havia de ser el trau de l'espasa, i allà no hi havia res. La carn era perfectament curada, sense cap rastre d'allò que m'havia mort.

- "Teniu alguna cosa de menjar?" Va preguntar en Refrem.

En Litgo va treure's de la butxaca uns fruits silvestres.

- "Doneu-li menjar." Va ordenar en Refrem.

A poc a poc, em vaig mig incorporar. Em sentia millor, però dèbil encara. Vaig menjar amb gust els fruits d'en Litgo i em vaig sentir revifar. Amb l'ajut d'en Refrem i en Tibiq, vaig provar de posar-me dret. Tornava a estar dempeus.

Per un moment vaig reflexionar sobre el que havia viscut. La sensació de reviure m'era familiar, tot i que evidentment no m'havia passat mai res igual. O potser sí? Qui recorda el moment de néixer? O la primera alenada d'aire als pulmons? Qui recorda el primer batec del cor?

Vaig deixar aquests pensaments per a una meditació més profunda i vaig agrair als meus amics el que havien fet. Els vaig abraçar amb tot el sentiment i força que podia mostrar en aquell moment, en especial a en Tibiq. La vida és un lloc estrany. Estrany com tot allò que vivia.

Els meus records s'anaven endreçant i podia reviure el que havia passat, i els meus pensaments just abans de rebre la freda estocada de l'acer enemic.

- "Què ha passat amb en Bribiek i els soldats a cavall?"

- "Han fugit." Va respondre en Nassur.

- "No tots." Va afegir en Litgo.

- "No tots." Va repetir en Refrem. I ho va explicar:

- "Mentre fugien, es van trobar que les branques i les arrels dels arbres es movien. A uns quants els van fer caure i els van atrapar. Anirem a veure quants són i sabrem els que han aconseguit escapar."

- "Som-hi." Vaig dir.

En Refrem va voler ser prudent:

- "Tu no. Descansa. Si allà fora hi ha més violència, com et defensaràs?"

Però jo no estava per prudències. Acabava de tornar de la mort.

- "No sortireu sense mi. Som-hi he dit." Ho devia dir amb prou autoritat perquè m'obeïssin. Vam sortir.

Avançàvem amb compte. El dia es movia cap a la posta de Sol mentre nosaltres caminàvem cap al cercle de pedra. El cel, rogenc, semblava abeurar-se de tota aquella sang vessada. El cercle de pedres tornava a ser l'altar de sacrifici dels enemics del poble. Vam passar entre els cossos.

Allí vaig trobar el ràhl·lek que m'havia mort. Ell sí que havia completat el seu viatge. Vam avançar pel camí de l'ermità cap al poble i allí eren atrapats, entre branques i arrels, sis ràhl·leks que no havien aconseguit fugir. En Refrem mirava la Memné, sense dir res.

Els ulls d'aquell home savi eren just al punt mitjà entre la misericòrdia i la comprensió. Misericòrdia per aquells pobres soldats. Comprensió per la venjança a la qual la Memné creia tenir dret. Més freda que el seu propi acer, va rematar un per un aquells assassins indefensos.

Tots nosaltres havíem continuat les nostres passes deixant-la enrere. Sols vam sentir paraules d'odi mesclades amb els gemecs de la mort. Va ser ràpida. No els va voler fer patir. Vam seguir fins a la vila, esperant trobar-la cremada, però sembla que els fugitius no es van entretenir.

Van seguir el mateix camí pel qual havien vingut, ara sembrat de ràhl·leks enverinats per la pols de la Sione. Ens vam cobrir la cara amb mocadors per si de cas, i vam continuar. El nostre objectiu era el turó des d'on podríem observar, a distància, els moviments al campament a la vora del riu.

Poc vam trigar a arribar-hi, moguts per la curiositat i la prudència. Sota la llum del capvespre podíem veure aquella escena inesperada. El campament ja no existia. Havia estat arrasat per una companyia d'uns tres-cents homes, entre infanteria i cavalleria, que duien penons del Rei.

Suposo que la carta que havia enviat amb el Saqiz i l'alerta d'en Lebbo, havien arribat prou a temps. Vam veure com els ràhl·leks supervivents tornaven al campament però, en veure les columnes de fum, es van desviar per fugir cap a ponent. La cavalleria del Rei va maniobrar per atrapar-los.

L'orografia de la vall i el fet de cavalcar de cara al Sol no van jugar a favor d'aquells ràhl·leks. Els cavallers del Rei van trobar-los prop del camí de Griansa, just a l'arbreda on vaig trobar la Memné i va morir en Runnik. Semblava existir una mena de justícia universal.

Un ràhl·lek no coneix la rendició, i la superioritat numèrica enemiga no va els va donar cap oportunitat. Els cavallers del Rei eren dignes contrincants, gent també bregada en la batalla, i eren molts més. Tot va durar poc. L'únic que va ser capturat viu, però ferit, era en Bribiek.

La batalla de la Vall d'Andera, com seria recordada, s'havia acabat. Els cronistes atribuirien el mèrit al Rei, però va ser tot com us explico. Tant se val el que digui la història. Al final, sempre és el mateix: La història la fa el poble però l'escriuen els reis.

De tota manera, tot és al llibre d'en Raddas. Podeu llegir-ho allí. En aquell munt vam acomiadar en Refrem, en Nassur, i el meu estimat Tibiq. El perill havia passat i ells havien de tornar a la seva gàbia invisible, el Harumu Nukit. La Memné, en Litgo i jo vam baixar al poble.

Mentre caminàvem en silenci, rumiava que en realitat tot són gàbies, gàbies invisibles. Una dins l'altra. El que acceptem, el que assolim, el que perdem... tot. La vida és una gàbia invisible, el cos n'és una altra, allò que creiem real i el que aprenem que no, però també ho és.

Anem d'una gàbia a una altra i sovint ni ens n'adonem. Fins i tot la llibertat és una gàbia on cada decisió és un nou barrot, perquè en serem responsables. I la pitjor gàbia de totes, creure que no n'hi ha, de gàbies. Reia, i potser desvariejava producte d'haver ressuscitat.

En arribar al poble, vam trobar el grup de vilatans que havia comandat la Memné. Capitanejats per en Gemle, s'havien atrevit a baixar a veure què passava. Els vam informar de la desfeta de l'enemic i, en entendre que la nova situació era segura, van córrer a avisar la resta.

Vaig menjar alguna cosa al poble. M'anava refent progressivament. En Litgo i jo havíem compartit una experiència similar. Tots dos havíem bordejat la mort aquell dia. No ens vam dir res, sobre això, però amb les mirades ens enteníem. Ja havia caigut la nit, al poble.

Es podia veure el seguit de torxes baixant la muntanya a poc a poc. Una bona estona més tard, arribaven els primers. En Junma, la Sione i, és clar, la meva estimada Esiqi. Va córrer cap a mi i ens vam abraçar. Amb llàgrimes d'alegria esbandíem el neguit viscut.