'Huasimu diru' significa vint-i-set onze en la llengua del llibre. Entenia les paraules, però no el que em volia dir en Tibiq. En tornar cap a casa em vaig trobar allí en Joshe i en Gamir, parlant amb la mare i el Jan. M'esperaven. 

- "Ofiq, parlem un moment?" Em va dir en Joshe. 

- "I tant. Sortim aquí fora?" Els vaig dir des de la porta. Van sortir, i amb el to greu que semblava que s’havia instal·lat sobre el poble, em va dir en Joshe:

- "Ofiq, en Modiq estava amb en Tibiq just abans que...".

- "Sí, ja ho sé. He parlat amb ell."

- "T'ha explicat?"

- "Una mica, m'ha donat el missatge que era per a mi".

- "Sí, en Modiq és un home molt formal i discret. T'ha dit que també hi havia un missatge per a mi?".

- "Sí, també m'ho ha dit. I que parlaries amb mi."

- "Cert. Per això som aquí. Aquest últim missatge també tenia a veure amb tu."

Estava cansat de la feina i de tota la situació. Sols volia que allò acabés i que marxessin. Quin era el maleït missatge? En Joshe digué:

- "En Modiq va explicar que quan va arribar on jeia en Tibiq i el va trobar malferit, el va agafar per la camisa i li va dir, ben clar: 'El que és meu, és de l'Ofiq'. Això vol dir que, sense altres hereus que reclamin res, el tros, la casa, el cobert... passa a ser teu. Ni de la teva mare, ni d'en Jan. Segons la llei del poble, ara et pertany a tu."

Dit això, em van abraçar i es van acomiadar. Estava perplex. 

Vaig entrar a casa i ho vaig explicar a la mare i en Jan. Bé, això que m'acabaven de dir. L'altra conversa no calia. La mare tornava a plorar. Aquella nit em va passar una cosa estranya. No recordo haver anat a dormir, però sí recordo el malson. Perfectament com si fos ara. 

Allà érem el Tibiq i jo, vestits de soldats. Atacàvem un poble per ordres d'un senyor. Primer incendiàvem les cases i després, mentre els homes tornaven corrents dels camps per apagar l'incendi, els passàvem pel ferro un a un. Llavors vaig veure el meu pare que corria cap a mi. 

I em vaig despertar d'un bot, espantat i suant. Era just abans de sortir el Sol. Em vaig vestir i com cada dia durant llunes i llunes vaig dirigir-me al cobert d'en Tibiq. Sempre seria el cobert d'en Tibiq. Quan vaig arribar vaig recordar quan no era capaç ni d'obrir la porta. 

Tot eren records. Tot era massa recent. I allà estava amb la urgència de pensar que en Tibiq encara hi era, allà, i que tornaria en qualsevol moment la normalitat. Com fem els humans, busquem a les persones en els objectes quan ens adonem que ja és tard per buscar-los enlloc més. 

I així vaig fer. Vaig destapar el bagul, vaig treure el llibre, el vaig examinar de dalt a baix per trobar alguna referència a aquelles paraules. I no res. Vaig remirar el bagul. Era gran i hi havia moltes coses. Però totes embalades. Vint-i-set onze. Què podria ser? 

Vaig sortir a fora del cobert, el vaig rodejar per donar una ullada, però res. Si ho havia dit en el llenguatge del llibre, tindria a veure amb el llibre. Vaig tornar a entrar. És clar! Pàgina vint-i-set, línia onze. Però allí sols deia 'de llum i de la flor nova'. No era això. 

Vaig tornar al bagul. No veia res. Vaig començar a obrir porticons. Ja era de dia i podria veure-hi millor. Quan obria el segon porticó la llum va caure just damunt del bagul. Vaig seure al tamboret, sense entendre el que en Tibiq m'havia confiat en els seus últims moments. 

Em vaig aturar a observar aquell gran bagul. Era vell i brut, però es veia molt bonic amb una preciosa obra de marqueteria que s'intuïa d'un país distant. Li devia costar molts diners. Semblava que podia contenir la seva vida sencera. Sense adonar-me'n, em vaig posar a comptar. 

Sovint, el nostre cervell és molt més intel·ligent que nosaltres. Un, dos, tres, quatre, quadres distribuïts en fileres, una, dues, tres. Trenta quadres, i divuit fileres. Hi havia una vint-i-set, i una onze. Des d'on s'havia de comptar? Vaig acostar-me d'un salt, al bagul! 

Vaig provar d'esquerra a dreta, de dreta a esquerra, des de dalt, des de baix. I no hi veia cap palanca, res que es mogués. Que estrany. M'ho estava imaginant? No funcionava. De sobte, se'm va ocórrer! I la tapa? També semblava tenir el mateix dibuix. 

Vaig tancar el bagul. Vaig comptar quadres i vaig notar que alguna cosa es movia dins el bagul al prémer el quadre vint-i-set de la filera onze. Vaig tornar a obrir el bagul i va ser com si tota la llum del porticó il·luminés un sobre tancat. Era una carta per a mi. D'en Tibiq. 

No me'n sabia avenir. Com podia ser? Per què? Que no em podia dir el que fos de paraula? Parlàvem cada dia! Com pot ser? I com és que em deixa una carta? Potser sabia que havia de morir? No pot ser, va ser un accident! És impossible. Aquella carta era impossible. I allí estava. 

Vaig agafar-la i vaig tancar la porta del cobert. No volia que ningú entrés a xafardejar. Vaig seure al tamboret i vaig trencar el segell que la tancava. Deia així: "Molt estimat Ofiq, quan llegeixis això ja haurà passat. Ja hauré marxat. Ha de ser així i així serà..." 

"T'escric aquesta carta avui, quan t'he ensenyat el llibre per primer cop. Vaig imaginar que podries ser tu quan vaig conèixer la vostra història. Però podies ser tu o en Jan. Ara bé, quan et va atacar el llop i vas sobreviure, ja no em va quedar cap dubte. Eres tu." 

"Per això t'he ensenyat el llibre. I si llegeixes aquesta carta, voldrà dir que hauràs respost a l'entrenament i que jo hauré completat el meu paper. Ara m'haurà tocat marxar. Però no et quedes sol. El llibre completarà el teu creixement. Aquest llibre guarda un secret." 

"El monjo que li va donar al guerrer que me'l va donar a mi, no va ser el primer a tenir-lo. És un llibre molt vell. En temps antics era fet en rotlles, i els monjos el van reescriure i el van desar entre els llibres prohibits. Aquest és el que tindràs ara que no hi seré." 

"Però com et dic, té un secret. Tots els que l'hem posseït som dins el llibre. Sí, sé que sona estrany. Però és així. De fet, quan llegeixis això, jo també hi seré. A mesura que avancis, l'esperit de cadascun de nosaltres anirà fonent-se amb el teu esperit. I així ho sentiràs." 

"Un dia, sabràs a qui li has de transmetre el llibre, i faràs com he fet jo. Poc després, hauràs de morir per a fondre't amb l'esperit del llibre, on hi som tots, com jo hauré fet. Us semblarà un accident. I ho haurà estat. L'esperit del llibre em trobarà, i marxaré." 

"Igual que tu també marxaràs quan hagis transmès el llibre i l'esperit del llibre et trobi. Ara, amic meu, et dic fins aviat perquè quan hagis avançat prou, jo també sortiré del llibre i ens fondrem. Fins llavors, no t'apartis del llibre. Fes-lo teu dia i nit. Obeeix-lo." 

"Deixa't guiar pel seu esperit i trobaràs totes les respostes que busques. Al bagul hi ha tot el que necessitaràs. I no diguis res a ningú. Aquest llibre et portarà molt lluny i viuràs coses que mai no havies somiat. Fins aviat, amic meu. Aprèn a ser prudent, savi i feliç." 

Mare meva. Què estava dient? Allò era molt gros. En Tibiq sabia que moriria i no em va dir res? M'abandona? Com el meu pare? No sabia què pensar, ni què fer. Vaig plorar. Una bona estona. No sabia si sentir-me afalagat o odiar aquell llibre. Tan important era el que contenia? 

Vaig desar-ho tot de nou al bagul de qualsevol manera. Vaig tancar els porticons i vaig sortir del cobert amb els ulls envermellits. Sols volia tornar a casa. Tot anava massa ràpid. En entrar al poble em vaig trobar el Gamir. Em va preguntar com estava. Com em devia veure... 

Em va comentar que l'endemà havia d'anar a dur uns sacs de blat al poble del costat. Solia anar amb son pare, però em va dir d'acompanyar-lo. Jo sempre deia que sí. Vam quedar a trenc del matí al seu graner. Vaig arribar a casa i encara duraven les cares llargues. 

Eren més per mi que per la mort d'en Tibiq. La mare estava preocupada. Com ho faríem, ara? La vaig intentar tranquil·litzar. Li vaig dir que el Jan ja era un homenot i que m'ajudaria a fer les feines del tros. Així jo em podria ocupar del camp d'en Tibiq. Junts ens en sortiríem.