Després d'una tongada de malsons amb el maleït llibre, vaig despertar i em vaig dirigir a trobar en Gamir. També vindria en Gemle. Ho vaig agrair. Esperava una xerrada compassiva durant el viatge però, com us he dit, en Gamir era molt intel·ligent. Ell sabia el que em calia. 

Ell i en Gemle feien broma dels més particulars del poble, i em feien riure molt. Ho necessitava. El viatge en carro fins al poble veí era com d'una hora i escaig. Em van explicar que era un poble antic i els seus habitants ens miraven sempre amb un gest com de condescendència. 

Ens consideraven una mica més curts, més lents, més inexperts, més de tot el que fos "menys". Doncs cap allà anàvem i, sincerament, poques ganes tenia jo de trobar-me gent així. Però bé, ja saps que la vida et porta per camins inversemblants. I aquell viatge no seria l'excepció. 

Vam entrar al poble pel carrer major i, de fet, no el vaig veure gaire diferent. A més del carregament, portàvem la notícia de la mort d'en Tíbiq. I va ser en això en el que vaig notar la diferència. Van fingir un sincer i correcte sentiment de condol. 

Aquest és el meu problema. Que m'hi fixo, en aquestes coses. I crec que se'm va notar. Vam creuar la mirada, i des d'aquell moment és com si el cap del poble i jo ens haguéssim calat perfectament tots dos. Què hi farem. Vam lliurar els sacs i, en sortint del poble vam creuar-nos amb un grup que venia. 

Devien ser part del jovent del poble. Jo no estava per romanços, però els meus ulls no van poder evitar recaure en una de les noies del grup. Devia ser de la meva edat. A ella tampoc vaig passar-li desapercebut. Però repeteixo, jo no estava per històries. Tenia massa al cap. 

Vam arribar a casa pels volts de l'hora de dinar. I la mare estava encara trista i preocupada. La felicitat dura massa poc, a casa nostra. Volia parlar amb mi. Un cop dinats, vam seure vora la llar i em va preguntar què pensava fer, i com. Sincerament, ni jo mateix ho sabia. 

Tot era massa precipitat. No vaig poder alleugerir la incertesa que cobria la mare, i vaig marxar de nou al cobert. Volia rellegir la carta d'en Tibiq. Vaig arribar que encara hi havia prou llum. Vaig entrar, i després d'obrir els porticons, em vaig tancar per dins. 

D'esquitllèbit vaig mig veure una ombra. Em vaig espantar, però la por no em paralitzava, al contrari. Em vaig posar en guàrdia. Vaig remirar tot el cobert. No hi havia ningú, allà dins. De nou, per la cua de l'ull vaig veure l'ombra. Es movia de pressa. Fixar l'ull, i desapareixia. 

- "Qui hi ha? Qui ets?", li vaig parlar.

Cap resposta. Vaig obrir la porta i vaig sortir. Des de fora vaig cridar:

- "Surt si ets valent!"

Estava aterrit. Vaig respirar fondo, em vaig calmar i vaig tornar a entrar. M'estava tornant boig? Vaig tornar a tancar la porta per dins.

I en acostar-me al bagul, el vaig trobar tancat com l'havia deixat. Però el llibre era sobre el bancal, obert. Jo no havia deixat el llibre allí. Qui ho hauria fet? Estava obert per una pàgina on hi havia escrit en lletra vermella: "perquè l'arbre neixi, la llavor ha de morir". 

Vaig espantar-me i vaig fer un salt enrere. Vaig tancar el llibre, el vaig embolicar en les seves teles i el vaig tornar a desar dins el bagul. Aquella cosa em parlava. Aquella cosa em superava. Era una maledicció? Amb què estava jugant? Massa preguntes mentre tornava a casa. 

Va caure la nit i jo no podia dormir. Era assegut vora la llar. Mirava el foc, i aquest em distreia amb la seva cadència hipnòtica. Volia no pensar. Com enyorava la guia i consell d'en Tibiq. I tanmateix, ell m'havia ficat en això. Havia de decidir-me. I l'opció era sí, o sí. 

Finalment vaig quedar adormit. I, de nou, somnis de guerra, d'en Tibiq lluitant al meu costat, m'assetjaven. Aquesta vegada, vaig tornar a veure el meu pare. Corria cap a mi per defensar-se. De qui? De mi! Veia l'ombra fugint de mi cada vegada que la mirava. Tot era confús. 

De vegades l'ombra era en Tibiq, de vegades el meu pare, o jo mateix. M'estava tornant boig. Aquells somnis no eren normals. Em va despertar la meva mare, perquè pensava que estava endimoniat, de tant que em regirava. Ni tan sols podia descansar i fugir dels meus malsons. 

L’endemà vaig fer vida normal. En Jan i jo vam anar al tros i vam treballar-lo com cada dia del món. Ens feia bé estar junts. Vam passar un bon matí. Després de dinar a casa vaig tornar al cobert. La mateixa cerimònia d'obrir porticons i tancar la porta per dins, com ahir. 

Aquest cop, no vaig veure cap ombra. Però sentia una mena de presència. Vaig preparar el llibre, vaig obrir per on havia quedat l'última vegada, i tot just començar a llegir, el llibre va començar a passar planes ell sol. Primer a poc a poc i després a tota velocitat. 

- "No tinc por", em vaig dir.

El llibre es va aturar. Els primers mots eren "pragate uoinde". Traduït: "buida la caixa". Què volia dir? La caixa? El bagul? Havia de buidar el bagul? Vaig obeir. Retiraria i desembolicaria tot el que allí havia guardat en Tibiq. Què hi trobaria?

Em sentia trasbalsat per tot el que passava des que no hi era en Tibiq. Era com un dels meus malsons. Però la curiositat, com sempre, em podia. Abans de res, vaig fer lloc en el bancal. Estava deixat i ple d'andròmines. Vaig netejar una mica i per fi, ja estava preparat. 

Després de deixar el llibre a una banda, vaig obrir el bagul amb el mateix respecte que obriria la tomba d'algú. Tot estava molt ben embolicat amb draps. A poc a poc vaig treure el primer farcell, no gaire gran. En obrir l'embolcall, era com si l'olor del passat m'atrapés. 

Era una preciosa caixa de fusta treballada. No era de per aquí. La vaig obrir i a dins hi havia un joc de dagues. Semblava que mai havien estat usades, i tenien aspecte d'estar molt ben esmolades. Les vaig agafar una a una. Eren lleugeres com l'aire. Les vaig tornar a desar. 

Vaig comptar sis embolcalls semblants, tots allargats. En destapar el primer vaig quedar meravellat. Era una espasa. Però no una espasa qualsevol. Era preciosa. Treballada i molt ben conservada. Era el primer cop que tenia armes a les mans. Se'm feia estrany i familiar alhora. 

La vaig tornar a embolicar i vaig obrir el següent. Com podeu imaginar, eren sis espases. Totes diferents. Totes precioses. Úniques. En Tibiq tenia una bona col·lecció, vaig pensar. Les vaig posar a part. El ritu de desembolicar, observar i tornar a desar era volgudament lent. 

La següent peça era una caixa aparentment cúbica. Vaig procedir a obrir-la i a dins vaig trobar una esfera, agafada a una mena de suport. En aquell moment, no us podria dir de quin material estava feta. No era pesada com la pedra, ni freda com el metall. No vaig entendre el que era, allò. 

Hi havia més coses, i cadascuna semblava més fascinant que l'anterior. Vaig treure una altra caixa. Era quadrada, semblant a la del llibre. De sobte, la llum que entrava pels porticons semblava desaparèixer, un calfred em va recórrer i de la meva boca sortia el fum de la gelor. 

Vaig sentir por, però això no m'aturaria. En intentar obrir-la, la foscor es feia més tancada i la gelor més intensa. Es va tancar de cop i tot va tornar de cop a ser com abans. La llum, la temperatura... Estava perdent el seny? Van picar a la porta. 

- "Qui hi ha?" Vaig cridar. 

- "Ofiq, obre! Sóc en Gamir!"

- "Espera Gamir, ara surto!"

Vaig recollir la capsa i la vaig tornar a deixar dins el bagul. També el llibre, i el que quedava fora. Vaig posar algunes eines sobre el bancal, que semblés que les estava afinant, i vaig obrir. No volia que sospités.

- "Què hi ha, Gamir? Com va?"

- "Bé, anar fent. Escolta: passat demà haig de tornar al poble veí. Vols venir? Haig de dur andròmines que ha venut el pare. Què em dius?"

- "Passat demà? A quina hora?"

- "A mig matí. Va, i dinem allà. Vine abans i m'ajudes a carregar."

- "D'acord. Compta-hi."

Aprofitaria per intentar treure-li més informació sobre en Tíbiq. 

- "Vaig cap al poble. Ja has acabat? Baixem junts?", em va convidar.

Just començava el capvespre. Vaig acceptar. Mentre tancava el cobert em preguntava quant devien saber aquesta gent. El que tenien allí no era gens normal. Què en devien saber? S'ho amagaven els uns als altres? Sabrien en Joshe i els altres el que amagava en Tibiq en aquest bagul? Sabrien ni tan sols que aquest bagul existia? Què en devien saber, del llibre? Tantes preguntes i cap resposta. 

De camí, ens vam creuar amb en Numar i el seu ramat. Em va mirar i em va dir:

- "Què, homenot! Poc et pensaves aquesta herència, eh? Tan bé que estaves!"

I va seguir el seu camí. El Gamir va fer un gest com que aquest home ja no hi tocava, però havia dit les paraules justes. 

En Gamir em va explicar més coses del poble veí. Es veu que alguns del nostre poble hi havien viscut, abans. Però van decidir fer vida nova una mica més enllà, i així es va anar construint la nostra vila. De fet, alguns hi conservaven parents, allà. I era comú que es trobessin. 

De fet, una vegada cada quatre anys, es feia una festa per reunir els vilatans dels pobles de la comarca. Així la gent es podia conèixer i d'allà sortien negocis i casoris. Sovint els uns relacionats amb els altres. Vaig mig riure. Arribàvem al poble. Tenia molt en què pensar. 

Aquella nit, vora el foc, amb els ulls clavats en la màgia indòmita d'aquell déu ensinistrat que m'escalfava, vaig sentir un poder estrany. Alguna cosa dins meu es despertava. Era jo mateix, però creixia en mi una estranya essència i la incertesa de si seria capaç de dominar-la.